divendres, 22 de desembre del 2006

Entrevista al futur alcalde de Gandia


Fa uns dies l'assemblea del Bloc l'anomenava per unanimitat candidat a les eleccions municipals del proper mes de maig. Aquestes seran les terceres per a un arqueòleg de formació i un bibliotecari, en excedència, de professió. Persona oberta, que li van molt més les distàncies curtes que no les llargues, poc amant de les corbates i habitual en les sales de cinema, prepara aquesta nova cursa amb la intenció d'aconseguir l'alcaldia. Amb semblant relaxat, això sí, consumint una cigarreta d'arrere d'una l'altra, fa una anàlisi molt complet del que ha estat el passat recent, amb eixe pacte, i del futur més immediat, amb els diversos canvis que ha experimentat la ciutat.

Des que vosté ha estat designat alcaldable, la gent del seu voltant no fa més que pregonar als quatre vents que Moya serà el proper alcalde de Gandia. No és un poc pretensiós tenint en compte que són un partit minoritari?

—Nosaltres ens presentem a les eleccions i tenim l’obligació d’aspirar al màxim i una de les màximes aspiracions és obtindre l’alcaldia des d’on es poden fer moltes coses. Probablement siga una de les poques coses que li queden al nacionalisme en la ciutat, poder exercir la seua capacitat de treball des de l’alcaldia.

Però no estarà pensant amb una majoria absoluta del Bloc?

—Jo he vist coses més complicades. La majoria absoluta és difícil, no només per al Bloc, sinó per a qualsevol partit, de fet en aquesta ciutat no ha hagut mai.


...............Vos recomane llegir l'entrevista sencera a Josep a Safor Guia.

diumenge, 19 de novembre del 2006

La fira de totes i tots

Publicat a Safor Guia el 11 d'octubre de 2006

"Roda, roda, Sant Miquel, tots els àngels van al cel, carregats amb un baül, que es gire Marieta de cul......" Amb esta dolça i divertida melodia donàvem, ara fa tan sols uns dies, per començada la que sens dubte ha sigut per a tots la millor Fira dels últims temps. La fira dels xiquets, dels adults; la fira dels joves i dels menys joves; la fira de la música, de l’art, de la poesia i de l’espectacle; la fira de la participació, la convivència, la interculturalitat, la diversió,...; "la Fira de tots i cadascun dels gandians i gandianes".

Han sigut cinc "calorosos" dies de festa, llum, color, diversió i eufòria, on des de primeres hores del matí fins ben entrada la matinada hem gaudit com mai. La ciutat pareixia una altra. L’ambient de festa omplia tots els racons, tots els carrers. En observar els rostres de la gent no calia més, estàvem davant tot un fet admirable, un fenomen de grans dimensions d’on tots érem partícips.

No cap dubte que amb este model de Fira i Festes instaurat per la Regidoria de Cultura, comença una nova etapa festiva, cultural i històrica a la nostra ciutat. Una etapa on la participació de totes i tots és la base fonamental de la festa, on l’esforç de tots aquells que li donen vida té un sol objectiu "passar-ho el millor possible".

Per a tots els qui hem estat, d’una forma o d’altra, ajudant en l’organització i fent realitat esta Fira, han estat uns dies inoblidables. L’esforç de mesos, l’histeria dels últims dies abans de començar i el cansament de moltes hores de treball, han sigut suplits per l’eufòria d’un "gran èxit". Un èxit aconseguit, com no, amb la complicitat dels ciutadans i ciutadanes, que han plenat els carrers de Gandia de somriures, d’alegria i de festa, i que amb la seua participació han ajudat a fer de la nostra Fira i Festes un referent cultural a la nostra comarca.

Enhorabona a totes i tots!! Marcel·lí, Facund, Àlvar, Joan, Santi, Àlex, Carol, Teresa, Eudald, coordinadors dels diferents espais de la Fira, personal de la Casa de la Cultura, personal de manteniment de l’Ajuntament, personal de neteja, actors, actrius, músics, periodistes, i com no, gandians i gandianes. Entre tots hem aconseguit fer la millor Fira de la història.

divendres, 22 de setembre del 2006

Per un transport públic, gratuït i de qualitat

Publicat a Safor Guia el 7 de setembre de 2006

Fa tan sols un parell de setmanes vaig tornar a Gandia després d’alguns dies de vacances al nord d’Europa. La benvinguda va ser, una vegada més, la constant dels habitants de la nostra comarca: tràfic a la carretera, embussos i mitja hora per aparcar. Una realitat que contrasta amb l’experiència que he viscut a les ciutats nòrdiques que he tingut el plaer de visitar.

En este sentit, el meu viatge va començar per Amsterdam, la ciutat dels canals és una de les capdavanteres del món en l’ús de la bicicleta. De fet, és impressionant la visió de milers de bicicletes estacionades en aparcaments de diversos pisos davant l’estació de ferrocarril. La nostra població, plana i amb un oratge excel·lent, deu trobar en este tipus de transport una solució, almenys parcial, al problema de trànsit que patim. És per això, que gràcies a l’impuls del Bloc, està construint-se un anell de carrils bici que faran realitat el somni de poder circular per Gandia i la seua platja sense perills i en poc de temps. No obstant això, tots sabem que la bicicleta és un solució parcial i reduïda a l’àmbit local. Cal trobar un transport col·lectiu global a tota la comarca de la Safor, i ací també trobem exemples a països veïns.

Un passeig per metròpolis importants com Dusseldorf, Colònia o Basilea, posen de manifest que la solució es troba en una ampla xarxa d’autobusos i de tramvia. En este cas, m’agradaria destacar el cas de la ciutat suïssa de Basilea. Una població situada entre França, Alemanya i Suïssa d’uns cent mil habitants amb xicotetes poblacions al seu voltant. Una conurbació molt semblant a la Safor intensament connectada mitjançant un entramat de transport públic, i, el més important, gratuït. En arribar a l’hotel, juntament amb la clau de l’habitació, se’ns facilità un abonament de transport gratuït durant tota la nostra estada a la ciutat. Això és el que reclamem, per escomençar, una companyia d’autobusos públics, ecològics i sense cap cost per al ciutadà. Perque és l’obligació de les administracions garantir la qualitat de vida dels seus habitants i una xicoteta part de les arques públiques bé s’ho mereixen.

Benvinguts a la nostra terra

Publicat a SaforGuia el 25 de juliol de 2006.

Sempre que viatgem a qualsevol lloc, el primer que solem fer és conèixer que és el que anem a visitar. Solem interessar-nos per quines són les costums, quins els trets més identificatius i peculiars d’on anem i, com no, quines són les seues característiques culturals, gastronòmiques i lingüístiques.

En este sentit és habitual fer-se amb una guia del lloc a visitar que ens servisca per descobrir poc a poc l’encant del país on ens trobarem. Però, lamentablement, la gent que arriba al País Valencià, desconeix la identitat pròpia i diferenciada de la nostra societat, considerant els valencians una part més del folklore que representen els “bous” i el “flamenc”. És per això, que cal mostrar els nouvinguts i aquells que venen de pas, quina és la vertadera idiosincrasia del nostre país, la nostra terra, el País Valencià.

Amb este objectiu, ara fa uns dies el Bloc Jove encetà una campanya que començant per València ciutat i estenent-se arreu de les nostres comarques, donarà a conèixer tot aquell que ens visite quins són els trets més identificatius dels valencians. Una campanya que consisteix en l’edició de cartells de gran format, que en diferents llengües, i sota el títol “VOSTÉ ESTÀ ACÍ”, parlen de la nostra llengua, les nostres festes i els nostres llocs emblemàtics. En definitiva, allò que ens defineix com a poble valencià, diferent i diferenciat.

Iniciatives com esta que deurien córrer a càrrec de la Generalitat Valenciana i, més concretament de l’Agència Valenciana de Turisme, com a màxims responsables de la projecció de la nostra terra arreu del món, deuen ser potenciades si volem que tots aquells que ens visiten se’n vagen amb una idea ben clara de que és el País Valencià; sinó, fracasarem en l’intent de construir una societat moderna i capdavantera, que no oblide el seu passat per avançar cap al futur. Una societat que no siga única i exclusivament sol, platja, paella i festa.

De ben segur que amb l’esforç de tots aquells que treballem de valent perquè el nom de la nostra terra siga conegut fora de les nostres fronteres, aconseguirem un dia posar-lo a l’altura que es mereix.

dimecres, 28 de juny del 2006

A la lluna de València


Publicat a SaforGuia el 15/6/2006

“Deixar a u a la lluna de València” és una expressió ben típica i bonica, d'eixes que tothom recorda quan li l'expliquen l'escola o és escoltada per primera vegada en algun lloc.

La dita, segons explica la història, parla de quan l’antiga ciutat de València estava emmurallada. Les portes, que de dia permetien l'entrada dels ciutadans, mercaders, comerciants, llauradors, mariners, estudiants... romanien tancades a les nits. Si algú és despistava per casualitat i no arribava a l'hora, les portes ja no s'obrien i es quedava tota la nit al ras...mirant la lluna com únic consol. I molts joves ens hem quedat així amb el nou estatut.

És especialment greu, perquè ni tan sols han volgut escoltar-nos. No ens han donat temps a expressar-nos a les urnes de manera democràtica i una vegada aprovat tampoc ens permetran dir que no ens agrada, que “açò que han fet” no ho volem. Nosaltres, els joves valencians, necessitàvem un altra cosa perquè ens jugàvem el futur.

Una societat i un País que vol ser modern, ha de garantir la major representativitat possible a les seus Corts. Ha de definir clarament quina llengua parla i no crear més confusió, ni obrir de nou, les portes al secessionisme, apostant clarament i definitivament per ella. Ha d'introduir millores socials més amples, més llibertats, més drets... però sobretot ha de crear il·lusió. Perquè els joves ens nodrim d'il·lusions i sense joves il·lusionats les societats s'anquilosen, es paralitzen, s'adormen, es moren.

Per això necessitem, urgentment, una gestió honesta i clara dels nostres recursos, gent de confiança a les corts que no facen pudor, que no enganyen i que complisquen la seua paraula- “molta corbata i molt poca vergonya” –com deia La Gossa Sorda, és al que ens tenen acostumats.

És en este sentit que, a pesar de tot, nosaltres ens neguem a abandonar. La feina per recuperar la nostra terra ha de ser encara més intensa i per això apostem, clarament, per un canvi definitiu al 2007.

dilluns, 15 de maig del 2006

El xicotet comerç dona vida


Publicat a SaforGuía el 25 d'abril de 2006

Encara hui recorde amb certa tendresa la senyora Justa, la de la botiga del carrer de la plaça. Tanque els ulls i la veig amb el seu monyo blanc i la seua bata negra damunt la brusa i la falda dient-nos: bona vesprada "volantiners", ja veniu a per les llepolies de hui?. No hi havia res que ens agradara més que anar a comprar-nos, amb els nostres vint duros de la setmana, unes quantes cotxinades i xarrar una estoneta amb la que sens dubte era "la iaia" de tots. Amb ella comentàvem com ens havia anat la setmana a l’escola, si ens havíem barallat o no al pati i si teníem noviet o novieta. La veritat és, que la proximitat que existia entre l’ama d’aquell xicotet comerç i nosaltres era tanta, que no podíem imaginar-nos el poble sense la nostra "Ca Justa".

Amb el temps les nostres ciutats han anat creixent. En elles s’ha conformat tot un entramat comercial, social i econòmic que ha fet possible l’establiment d’un vincle directe i familiar entre el comerciant i els usuaris. Els nostres comerços han contribuït a l’enriquiment de la pròpia ciutat amb la generació d’una riquesa, que ha possibilitat el desenvolupament d’una xarxa de xicotetes i mitjanes botigues que constitueixen un motor imprescindible per al nostre progrés.

Front al comerç de proximitat, front a la pluralitat i la diversitat, s’imposen els grans espais comercials, caracteritzats per la uniformitat i la falta de varietat. Centres dominats per les grans franquícies i els poderosos grups econòmics de l’hostaleria i la moda. Llocs que ofereixen el mateix producte siga quina siga la ciutat on ens trobem.

Exemples com Gandia, on el creixement desmesurat i incontrolat de les grans superfícies comercials sense accessos i infraestructures adequades és tan evident, podem trobar-los arreu de les nostres comarques. I jo em pregunte: en veritat estem disposats a patir cues de més d’una hora per tal d’arribar a un espai on el consumisme és la seua major virtut?. O preferim la proximitat, la diversitat i la qualitat que ens ofereixen els nostres comerços al si de la ciutat?. No es preferible xafar els nostres carrers, gaudir del nostre entorn i parlar amb els nostres veïns?.

dissabte, 15 d’abril del 2006

En defensa del xicotet comerç comarcal

Nota de premsa del BLOC JOVE de Gandia

"Des de fa ja un temps observem com els nostres estils de vida van canviant cada vegada més, molts són els aspectes que transformen la forma tradicional d´organització del nostre poble. Un aspecte bàsic és la nostra economia local, que ha estat sempre formada per una xarxa de xicotets comerços familiars que feien de les compres una garantia de satisfacció i ben fer. El xicotet comerç, ha anat sempre associat al manteniment d´una estructura que ha mantingut Gandia amb una vitalitat i una energia extraordinàries, i que per sort, manté fins ara.

El Centre Històric, com a model econòmic, ha estat estudiat i fins i tot adaptat a altres realitats i països. El benefici ha estat mutu, tant per als comerciants, com per a la ciutat, ja que ha permés recuperar el centre de la ciutat i no deixar-la, com passa a altres llocs, com un barri fantasma. Sense oposar-nos a comerços d´altres tipus, el Bloc Jove de Gandia, demana l´implicació i responsabilitat de tots els nostres conciutadans amb el comerç tradicional perquè pensem que el model econòmic vigent continua sent vàlid i necessari per a tots.

Des del Bloc Jove de Gandia volem posicionar-nos clarament a favor i al costat, d´eixe teixit empresarial tant nostre i tant vital per a la supervivència d´una ciutat com Gandia."

divendres, 24 de març del 2006

Un camí obert


Publicat a Safor Guia el 8 de març de 2006

Jove, dinàmica, rebel, compromesa amb el seu país i la seua cultura. Així era la mestra de Barx que en aquells anys en que moria la dictadura va arribar a la nostra comarca amb un objectiu clar, fer una escola nova, moderna i valenciana. Marifé Arroyo, mestra a Barx en aquells dies i actual directora del col·legi públic Roís de Corella, ha sigut un clar exemple de dona emprenedora i lluitadora. Un model de dona que ha marcat moltes generacions i que representa el treball ferm per aconseguir canviar la nostra societat.

Milers de xiquets han passat per les seues aules, i tots han pogut gaudir d’una educació que trencava el vells motles, per escriure noves lletres en la nostra llengua. No obstant la faceta que m’agradaria destacar és la de una dona participant activa de la vida política valenciana. La d’una dona que malgrat provindre d’una família castellanoparlant ha fet de la nostra llengua i la nostra cultura, bandera del seu projecte vital. Un projecte, que com ella mateixa ha dit fent referència a la poeta Mercè Marçal es basa en tres pilars bàsics: la seua condició de dona, de classe baixa i de nació oprimida.

Enguany coincidint amb el dia 8 de març, dia de la dona treballadora, el col·lectiu de dones del Bloc de la Safor, hem volgut retre-li l’homenatge que la seua trajectòria es mereix. En moments en què els episodis de desigualtat, intolerància i violència cap a les dones continuen sent una tònica habitual, cal fer vore que la dona juga un paper molt important en la construcció d’una societat fonamentada en el respecte mutu i les llibertats individuals. Una societat que a poc a poc les dones valencianes anem construint. Cadascuna des del nostre àmbit d’actuació, amb l’exemple de la nostra vida quotidiana i amb les raons del debat, la paraula i la reflexió.

Si com "la mestra" els milers de dones que no ens conformem amb els vells patrons establerts lluitem per fer sentir les nostres veus i aunem els nostres esforços, estic convençuda que este país que tant estimem algun dia arribarà a ser diferent. Aconseguirem que la igualtat i el respecte s’imposen a les actituds masclistes que desgraciadament encara existeixen.

dilluns, 27 de febrer del 2006

Quin morro té el PP!!!


Óscar Gamazo, del Partit Popular, em citava al seu darrer article d'opinió a la revista SaforGuía:

"Abans de parlar de l’ingeni faller, m’agradaria comentar l’últim al·lucinògen article de la companya Lorena Milvaques.
En la seua darrera i respectable opinió dels "colors de l’arc iris", confon els seus desitjos amb la realitat al incloure al PP en una suposada campanya contra el cava català. Desconeix o s’oblida intencionadament que, el 27 d’octubre, el president nacional dels populars, en la localitat barcelonina de Sadurni d’Anoia, va rebutjar qualsevol boicot als productes catalans donada l’espanyolitat dels mateixos. Rajoy, estimada Lorena, va defensar que el debat sobre l’estatut d’autonomia no generara un conflicte territorial ni, molt menys, entre les persones. A més, Esperanza Aguirre, presidenta del PP de Madrid i de la C.A.M., en la recepció oferida pel seu govern amb motiu del dia de la Constitució va finalitzar el seu discurs brindant amb cava català. Com pots comprovar és tot un exemple de boicot el dels dirigents del PP."


La veritat és que no cal cap comentari, al.lucinada sí estic, però de vore que algú es capaça de negar allò evident. Tots ho sabem, el PP està promovent el conflicte territorial. Que Rajoy anara a fer el paripé a Catalunya no deixa de ser una treta per intentar quedar bé davant els seus correligionaris catalans. Això contrasta amb l'arreplegada de signatures, què ha posat entre l'espasa i la paret els propis dirigents populars catalans. Vosaltres, company Óscar, vos ho haureu de fer vore.

dimecres, 22 de febrer del 2006

Amunt el teló del teatre valencià


Publicat a l'edició saforenca de Vilaweb

Una vegada més, assistim atònits a esdeveniments propis de temps passats. La censura, una mena d’inquisició que retalla allò que seguix els seus dictats, torna a la nostra societat. La censura apareix altra vegada en la forma d’intimidació gubernamental, amb l’intent de coaccionar els pensaments, de fer-nos por a expresar lliurement les nostres opinions. La censura consistix en l’ús del poder, per part d’aquells que l’obstenten, per a controlar la llibertat d’expressió. I això és precisament el que està fent el PP dia rere dia amb milers d’artistes valencians.

L’últim episodi ha tingut com a protagonista l’autor teatral Xavi Castillo. Una vegada més, el seu teatre provocador ha ensopegat amb la mentalitat malaltisa d’aquells que controlen el govern valencià. L’aparició d’una caricatura de Zaplana al cartell de la darrera obra teatral de la companyia alcoiana Pot de Plom ha posat en marxa les tisores de la dreta valenciana. Si fa tan sols uns dies esclataven les ires dels extremistes islámics per les caricatures fetes a Mahoma, resulta ara que l’expresident de la Generalitat és alçat ara al nivell de divinitat. Com si a una dictadura visquerem intenten suprimir perspectives i idees, uniformitzant la cultura per fer-la esdevindre part de la seua incultura.

Control ferri i antidemocràtic de qualsevol activitat cultural

Des del Bloc hem demanat la destitució de la directora de Teatres de la Generalitat Valenciana, Inmaculada Gil-Lázaro. No sols per este lamentable episodi, sinó pel que significa la tònica habitual del seu departament: teatre, poc, i valencià, cap. Em compte de recolzar una activitat creativa com és la teatral, Gil-Lázaro i el PP, s’han dedicat a retallar de forma sistemàtica les ajudes als nostres creadors. Un fet escandalós i símptoma del caciquisme imperant en el Partit Popular, el control ferri i antidemocràtic de qualsevol activitat cultural i l'enyorança de temps en què la llibertat periodística i mediàtica eren inexistents.

Actors, directors, productors, i sobretot, espectadors, esperem un teatre de qualitat, fet al nostre país i en la nostra llengua. Un espectacle dinàmic, trencador, que mescle la sana sàtira amb tocs de fantasia i realitat. Res més lluny del que Xavi Castillo, i molts altres valencians agossarats fan cada dia damunt l’escenari. Ànim a tots, que puje el teló, nosaltres estarem a la vostra funció.

divendres, 17 de febrer del 2006

Boicot


Publicat a SaforGuía el 25 de gener de 2006

Fa unes setmanes la dreta espanyolista (PP, COPE, La Razón, jerarquia catòlica, Foro de la Familia) van decidir promoure un boicot contra el cava català per la qüestió de l’estatut d’autonomia. De les moltes coses que li podem retraure al PP, la pitjor de totes és la ignorància i la incultura que sovint els fa caure en mètodes parafeixistes de dubtós retorn. Quan la maquinària de l’odi es va posar en marxa alguns aparadors de Madrid van aparèixer amb la consigna lapidària "son catalanes".

Hui en dia vivim en un món d’economia globalitzada per tant els efectes pràctics del boicot se n’han anat en orris. El cava català porta taps de suro que es fabriquen a Extremadura i el vidre de les ampolles prové de Galícia. Diuen que el cava valencià ha augmentat les vendes. L’empresariat català enviava als valencians ampolles de cava sense etiquetar.
Alguna gent pensa que els catalans són insolidaris, gent àvara, traïdora i roïns per això la Conselleria de Cultura va decidir boicotejar dels llibres de text alguns autors odiosos pel fet de ser catalans: Maragall, Calders, Josep Pla. Tanmateix es van trobar amb alguns problemes com ara què fer amb Ramon Muntaner, nascut català a Peralada (l’Empordà), ciutadà i servidor de València i de cos present a Xirivella. Per no parlar d’Ausiàs March tacat amb la tara de ser fill d’un català d’Eramprunyà.

S’imaginen per un moment que algun govern de dretes a Alemanya, la República Txeca o Israel decidiren odiar Frank Kafka. Aquest extraordinari escriptor va nàixer súbdit de l’Imperi Austrohongarés a Praga i de família jueva. La seua obra està escrita en alemany malgrat que quan anava a escola de petit veia en els murs de la ciutat unes pintades que deien "si eres txec parla txec" i malgrat la simpatia i els contactes que va tenir amb la intel·lectualitat sionista de Pagra i sobretot malgrat que les seues germanes anirien a parar a un camp d’extermini nazi.

La cultura s’alimenta del respecte, la llibertat, la generositat, la intel·ligència, la cofiança i el proisme. I aquest govern valencià el que fa es promoure el boicot i l’odi però com deia el mestre valencianista Soler i Godes la barbàrie no podrà acabar mai amb la cultura.

dilluns, 13 de febrer del 2006

Un país amb molts colors


Benvinguts al meu espai personal dins la xarxa

Un blog que pren el seu nom del darrer llibre de l'escriptor i poeta gandià Joan Climent: Els colors de l’arc iris. Un títol que recull uns elements cabdals en l’obra de Climent: la llum i els colors, la melodia i l’harmonia de la natura. Però en aquest cas, com en cap altre, hi veiem l’estima profunda per les persones i pel territori, no sols implícitament localitzables, sinó amb els seus topònims amorosament pronunciats. És tracta de l’Oda a la Safor. La comarca, on l’espai adopta la mesura exacta dins l’harmonia de l’orbe. I gaudim estèticament amb les variacions de les aquarel·les marines, o amb les del cicle de l’any sobre la pell de la terra i els humans que l’habiten; amb l’essència de cada poble, conformada al llarg dels segles. Humanitat concreta, espai viscut i temps en harmònica conjunció. Un temps, captat en l’evanescent instant precís i en els fons remots de la història, simple i abstrús alhora: “El temps és una imatge. Jo em sent temps.(...) És temps la flor menuda violeta, el ritme de la saba, els baladres del riu o el drama ple de moviment.” Els colors de l’arc iris és un llibre escrit amb una emoció continguda, sense èmfasi, amb una tendra i íntima volença que traspua en la música dels mots, aconseguida amb sinestèsies i personificacions sàviament emprades, concordades amb el ritme del vers i l’harmonia de les al·literacions. Un poemari que confirma que la singular veu poètica del jove octogenari Joan Climent ocupa un lloc destacat dins el panorama literari actual."