Diumenge passat vaig tindre el gust de gaudir d'un bon sopar a casa de Joan Barrantes, a Benipeixcar. Era el dia del Crist de l'Empar i s'acabaven les festes del poble. Dic poble perque és explèndid com Benipeixcar conserva la seua personalitat pròpia i diferenciada malgrat els anys d'integració dins de Gandia. Viure a un poble, en cases de poble, dins d'una ciutat, és un privilegi que tenen molt pocs.
L'anècdota de la nit es va produir durant la processó del Crist. Orengo amb la vara d'alcalde en mà anava flanquejat per les altres dues vares, una per a "l'alcalde de Benipeixcar", i altra per al tinent d'alcalde Mut. Mut i Orengo anaven somrient-se i fent-se escoltetes a l'orella. Un espectacle curiós si recordem que fa sols unes setmanes les crítiques entre un i altres eren ferotges.
Però hui no vull parlar de les "noves amistats" sinó d'una altra qüestió. El sopar a casa de Barrantes va ser explèndid i la companyia molt grata. Durant la conversa Joan Barrantes ens va contar els darrers projectes del seu fill, escultor molt reconegut fora de les nostres fronteres. Dic fora perque la seua obra a Gandia és molt desconeguda. Hi ha una xicoteta escultura al pati de la Biblioteca Central i una ben gran al jardí de la Marquesa (esta la va cedir temporalment el mateix autor). Una obra escultòrica magnífica que es molt famosa a altres llocs, però poc apreciada a la Safor.
Un exemple que posa de manifest que ser "profeta a la teua terra" és molt complicat. Una dura realitat que passa dia rere dia. Multitud de creadors i professionals triomfen fora de la comarca i ací ni tan sols sentim parlar d'ells. Un fet que des de l'administració pública cal frenar. Hem de reivindicar i saber promocionar la nostra gent, primer dins de la nostra població, i després a l'exterior.
5 comentaris:
Totalment d'acord amb el tema de l'oblit cap a les nostres persones. Els nostres creadors estan deixats de la mà de Déu. Bueno, no tots, a Orengo li mola el fotògraf este dels famosos (Cucart) i li dona tota la canxa que pot. Aixina ixim en el Salsa Rosa i tot.
Quina canya. Vaig estar veient la processó i sols els faltava besar-se als morros. Els somriures i els cuchicheos eren de verdaders enamorats.
Lorena, una salutació. Sóc javi "el dominos" com diu Moya. He vist el teu bloc per un comentari al de mikel.
Tens Rao "anonim" collins conec molts pintors i escultors de Gandia, que tenen exposicions a New York i a Gandia ningu els coneix. Donar a coneixer a la nostra ciutat a la gent de la cultura, a la nostra gent de la cultura primer açi que és on és desenvolupen (desenrrollen segons "Xavi Carbonell" és una gràcia eixe xic jejeje)i despres fora per a creixer.
Per cert, vaig a subscriurem.
La teua pena em recorda a les llàgrimes del cocodril. Després de tot el que heu balafiat en les regidories de Cultura i Planificació, ara plores pels artistes locals oblidats?
Balafiar? A vore el gran Toni Durà quina política ens fa. De moment tira els dienrs amb una merda de concert de Paulina. Quina coentor.
Publica un comentari a l'entrada