El xicotet comerç dona vida

Publicat a SaforGuía el 25 d'abril de 2006

Encara hui recorde amb certa tendresa la senyora Justa, la de la botiga del carrer de la plaça. Tanque els ulls i la veig amb el seu monyo blanc i la seua bata negra damunt la brusa i la falda dient-nos: bona vesprada "volantiners", ja veniu a per les llepolies de hui?. No hi havia res que ens agradara més que anar a comprar-nos, amb els nostres vint duros de la setmana, unes quantes cotxinades i xarrar una estoneta amb la que sens dubte era "la iaia" de tots. Amb ella comentàvem com ens havia anat la setmana a l’escola, si ens havíem barallat o no al pati i si teníem noviet o novieta. La veritat és, que la proximitat que existia entre l’ama d’aquell xicotet comerç i nosaltres era tanta, que no podíem imaginar-nos el poble sense la nostra "Ca Justa".

Amb el temps les nostres ciutats han anat creixent. En elles s’ha conformat tot un entramat comercial, social i econòmic que ha fet possible l’establiment d’un vincle directe i familiar entre el comerciant i els usuaris. Els nostres comerços han contribuït a l’enriquiment de la pròpia ciutat amb la generació d’una riquesa, que ha possibilitat el desenvolupament d’una xarxa de xicotetes i mitjanes botigues que constitueixen un motor imprescindible per al nostre progrés.

Front al comerç de proximitat, front a la pluralitat i la diversitat, s’imposen els grans espais comercials, caracteritzats per la uniformitat i la falta de varietat. Centres dominats per les grans franquícies i els poderosos grups econòmics de l’hostaleria i la moda. Llocs que ofereixen el mateix producte siga quina siga la ciutat on ens trobem.

Exemples com Gandia, on el creixement desmesurat i incontrolat de les grans superfícies comercials sense accessos i infraestructures adequades és tan evident, podem trobar-los arreu de les nostres comarques. I jo em pregunte: en veritat estem disposats a patir cues de més d’una hora per tal d’arribar a un espai on el consumisme és la seua major virtut?. O preferim la proximitat, la diversitat i la qualitat que ens ofereixen els nostres comerços al si de la ciutat?. No es preferible xafar els nostres carrers, gaudir del nostre entorn i parlar amb els nostres veïns?.

En defensa del xicotet comerç comarcal

Nota de premsa del BLOC JOVE de Gandia

"Des de fa ja un temps observem com els nostres estils de vida van canviant cada vegada més, molts són els aspectes que transformen la forma tradicional d´organització del nostre poble. Un aspecte bàsic és la nostra economia local, que ha estat sempre formada per una xarxa de xicotets comerços familiars que feien de les compres una garantia de satisfacció i ben fer. El xicotet comerç, ha anat sempre associat al manteniment d´una estructura que ha mantingut Gandia amb una vitalitat i una energia extraordinàries, i que per sort, manté fins ara.

El Centre Històric, com a model econòmic, ha estat estudiat i fins i tot adaptat a altres realitats i països. El benefici ha estat mutu, tant per als comerciants, com per a la ciutat, ja que ha permés recuperar el centre de la ciutat i no deixar-la, com passa a altres llocs, com un barri fantasma. Sense oposar-nos a comerços d´altres tipus, el Bloc Jove de Gandia, demana l´implicació i responsabilitat de tots els nostres conciutadans amb el comerç tradicional perquè pensem que el model econòmic vigent continua sent vàlid i necessari per a tots.

Des del Bloc Jove de Gandia volem posicionar-nos clarament a favor i al costat, d´eixe teixit empresarial tant nostre i tant vital per a la supervivència d´una ciutat com Gandia."

Un camí obert

Publicat a Safor Guia el 8 de març de 2006

Jove, dinàmica, rebel, compromesa amb el seu país i la seua cultura. Així era la mestra de Barx que en aquells anys en que moria la dictadura va arribar a la nostra comarca amb un objectiu clar, fer una escola nova, moderna i valenciana. Marifé Arroyo, mestra a Barx en aquells dies i actual directora del col·legi públic Roís de Corella, ha sigut un clar exemple de dona emprenedora i lluitadora. Un model de dona que ha marcat moltes generacions i que representa el treball ferm per aconseguir canviar la nostra societat.

Milers de xiquets han passat per les seues aules, i tots han pogut gaudir d’una educació que trencava el vells motles, per escriure noves lletres en la nostra llengua. No obstant la faceta que m’agradaria destacar és la de una dona participant activa de la vida política valenciana. La d’una dona que malgrat provindre d’una família castellanoparlant ha fet de la nostra llengua i la nostra cultura, bandera del seu projecte vital. Un projecte, que com ella mateixa ha dit fent referència a la poeta Mercè Marçal es basa en tres pilars bàsics: la seua condició de dona, de classe baixa i de nació oprimida.

Enguany coincidint amb el dia 8 de març, dia de la dona treballadora, el col·lectiu de dones del Bloc de la Safor, hem volgut retre-li l’homenatge que la seua trajectòria es mereix. En moments en què els episodis de desigualtat, intolerància i violència cap a les dones continuen sent una tònica habitual, cal fer vore que la dona juga un paper molt important en la construcció d’una societat fonamentada en el respecte mutu i les llibertats individuals. Una societat que a poc a poc les dones valencianes anem construint. Cadascuna des del nostre àmbit d’actuació, amb l’exemple de la nostra vida quotidiana i amb les raons del debat, la paraula i la reflexió.

Si com "la mestra" els milers de dones que no ens conformem amb els vells patrons establerts lluitem per fer sentir les nostres veus i aunem els nostres esforços, estic convençuda que este país que tant estimem algun dia arribarà a ser diferent. Aconseguirem que la igualtat i el respecte s’imposen a les actituds masclistes que desgraciadament encara existeixen.

Quin morro té el PP!!!

Óscar Gamazo, del Partit Popular, em citava al seu darrer article d'opinió a la revista SaforGuía:

"Abans de parlar de l’ingeni faller, m’agradaria comentar l’últim al·lucinògen article de la companya Lorena Milvaques.
En la seua darrera i respectable opinió dels "colors de l’arc iris", confon els seus desitjos amb la realitat al incloure al PP en una suposada campanya contra el cava català. Desconeix o s’oblida intencionadament que, el 27 d’octubre, el president nacional dels populars, en la localitat barcelonina de Sadurni d’Anoia, va rebutjar qualsevol boicot als productes catalans donada l’espanyolitat dels mateixos. Rajoy, estimada Lorena, va defensar que el debat sobre l’estatut d’autonomia no generara un conflicte territorial ni, molt menys, entre les persones. A més, Esperanza Aguirre, presidenta del PP de Madrid i de la C.A.M., en la recepció oferida pel seu govern amb motiu del dia de la Constitució va finalitzar el seu discurs brindant amb cava català. Com pots comprovar és tot un exemple de boicot el dels dirigents del PP."

La veritat és que no cal cap comentari, al.lucinada sí estic, però de vore que algú es capaça de negar allò evident. Tots ho sabem, el PP està promovent el conflicte territorial. Que Rajoy anara a fer el paripé a Catalunya no deixa de ser una treta per intentar quedar bé davant els seus correligionaris catalans. Això contrasta amb l'arreplegada de signatures, què ha posat entre l'espasa i la paret els propis dirigents populars catalans. Vosaltres, company Óscar, vos ho haureu de fer vore.

Amunt el teló del teatre valencià

Publicat a l'edició saforenca de Vilaweb

Una vegada més, assistim atònits a esdeveniments propis de temps passats. La censura, una mena d’inquisició que retalla allò que seguix els seus dictats, torna a la nostra societat. La censura apareix altra vegada en la forma d’intimidació gubernamental, amb l’intent de coaccionar els pensaments, de fer-nos por a expresar lliurement les nostres opinions. La censura consistix en l’ús del poder, per part d’aquells que l’obstenten, per a controlar la llibertat d’expressió. I això és precisament el que està fent el PP dia rere dia amb milers d’artistes valencians.

L’últim episodi ha tingut com a protagonista l’autor teatral Xavi Castillo. Una vegada més, el seu teatre provocador ha ensopegat amb la mentalitat malaltisa d’aquells que controlen el govern valencià. L’aparició d’una caricatura de Zaplana al cartell de la darrera obra teatral de la companyia alcoiana Pot de Plom ha posat en marxa les tisores de la dreta valenciana. Si fa tan sols uns dies esclataven les ires dels extremistes islámics per les caricatures fetes a Mahoma, resulta ara que l’expresident de la Generalitat és alçat ara al nivell de divinitat. Com si a una dictadura visquerem intenten suprimir perspectives i idees, uniformitzant la cultura per fer-la esdevindre part de la seua incultura.

Control ferri i antidemocràtic de qualsevol activitat cultural

Des del Bloc hem demanat la destitució de la directora de Teatres de la Generalitat Valenciana, Inmaculada Gil-Lázaro. No sols per este lamentable episodi, sinó pel que significa la tònica habitual del seu departament: teatre, poc, i valencià, cap. Em compte de recolzar una activitat creativa com és la teatral, Gil-Lázaro i el PP, s’han dedicat a retallar de forma sistemàtica les ajudes als nostres creadors. Un fet escandalós i símptoma del caciquisme imperant en el Partit Popular, el control ferri i antidemocràtic de qualsevol activitat cultural i l'enyorança de temps en què la llibertat periodística i mediàtica eren inexistents.

Actors, directors, productors, i sobretot, espectadors, esperem un teatre de qualitat, fet al nostre país i en la nostra llengua. Un espectacle dinàmic, trencador, que mescle la sana sàtira amb tocs de fantasia i realitat. Res més lluny del que Xavi Castillo, i molts altres valencians agossarats fan cada dia damunt l’escenari. Ànim a tots, que puje el teló, nosaltres estarem a la vostra funció.

Boicot

Publicat a SaforGuía el 25 de gener de 2006

Fa unes setmanes la dreta espanyolista (PP, COPE, La Razón, jerarquia catòlica, Foro de la Familia) van decidir promoure un boicot contra el cava català per la qüestió de l’estatut d’autonomia. De les moltes coses que li podem retraure al PP, la pitjor de totes és la ignorància i la incultura que sovint els fa caure en mètodes parafeixistes de dubtós retorn. Quan la maquinària de l’odi es va posar en marxa alguns aparadors de Madrid van aparèixer amb la consigna lapidària "son catalanes".

Hui en dia vivim en un món d’economia globalitzada per tant els efectes pràctics del boicot se n’han anat en orris. El cava català porta taps de suro que es fabriquen a Extremadura i el vidre de les ampolles prové de Galícia. Diuen que el cava valencià ha augmentat les vendes. L’empresariat català enviava als valencians ampolles de cava sense etiquetar.
Alguna gent pensa que els catalans són insolidaris, gent àvara, traïdora i roïns per això la Conselleria de Cultura va decidir boicotejar dels llibres de text alguns autors odiosos pel fet de ser catalans: Maragall, Calders, Josep Pla. Tanmateix es van trobar amb alguns problemes com ara què fer amb Ramon Muntaner, nascut català a Peralada (l’Empordà), ciutadà i servidor de València i de cos present a Xirivella. Per no parlar d’Ausiàs March tacat amb la tara de ser fill d’un català d’Eramprunyà.

S’imaginen per un moment que algun govern de dretes a Alemanya, la República Txeca o Israel decidiren odiar Frank Kafka. Aquest extraordinari escriptor va nàixer súbdit de l’Imperi Austrohongarés a Praga i de família jueva. La seua obra està escrita en alemany malgrat que quan anava a escola de petit veia en els murs de la ciutat unes pintades que deien "si eres txec parla txec" i malgrat la simpatia i els contactes que va tenir amb la intel·lectualitat sionista de Pagra i sobretot malgrat que les seues germanes anirien a parar a un camp d’extermini nazi.

La cultura s’alimenta del respecte, la llibertat, la generositat, la intel·ligència, la cofiança i el proisme. I aquest govern valencià el que fa es promoure el boicot i l’odi però com deia el mestre valencianista Soler i Godes la barbàrie no podrà acabar mai amb la cultura.

Un país amb molts colors

Benvinguts al meu espai personal dins la xarxa

Un blog que pren el seu nom del darrer llibre de l'escriptor i poeta gandià Joan Climent: Els colors de l’arc iris. Un títol que recull uns elements cabdals en l’obra de Climent: la llum i els colors, la melodia i l’harmonia de la natura. Però en aquest cas, com en cap altre, hi veiem l’estima profunda per les persones i pel territori, no sols implícitament localitzables, sinó amb els seus topònims amorosament pronunciats. És tracta de l’Oda a la Safor. La comarca, on l’espai adopta la mesura exacta dins l’harmonia de l’orbe. I gaudim estèticament amb les variacions de les aquarel·les marines, o amb les del cicle de l’any sobre la pell de la terra i els humans que l’habiten; amb l’essència de cada poble, conformada al llarg dels segles. Humanitat concreta, espai viscut i temps en harmònica conjunció. Un temps, captat en l’evanescent instant precís i en els fons remots de la història, simple i abstrús alhora: “El temps és una imatge. Jo em sent temps.(...) És temps la flor menuda violeta, el ritme de la saba, els baladres del riu o el drama ple de moviment.” Els colors de l’arc iris és un llibre escrit amb una emoció continguda, sense èmfasi, amb una tendra i íntima volença que traspua en la música dels mots, aconseguida amb sinestèsies i personificacions sàviament emprades, concordades amb el ritme del vers i l’harmonia de les al·literacions. Un poemari que confirma que la singular veu poètica del jove octogenari Joan Climent ocupa un lloc destacat dins el panorama literari actual."